Si bé el passat 27 d’abril es podia aturar el tancament del repetidor de TV3 que Acció Cultural del País Valencià té a la Carrasqueta, al sud del País Valencià, el passat dilluns, 10 de desembre no va poder ser. Els funcionaris de la dita Generalitat Valenciana, seguint les instruccions del govern de Francisco Camps, se’n sortien i el clausuraven. Entre les dues dates hi ha hagut una multa de 300.000 euros a Acció Cultural pel fet d’haver mantingut obert el repetidor i una negociació entre els dos governs de la Generalitat que no ha servit per a res.
[@more@]
Mentrestant el ministro d’Indústria, en Clos, que ha d’actuar en aquests temes, potser massa atrafegat a saber de què és ministre, no ha badat boca, i ha mantingut una actitud poc més que còmplice amb el govern del País Valencià i la seva política obertament anticatalana i irracional. L’anterior ministre, en José Montilla, actual president de la Generalitat, amb una mostra del baix nivell que el caracteritza, ha fet allò que sap fer millor, callar i atorgar. Potser es tractava d’això en el seu conegut lema dels fets i no paraules. Sembla ser que és ell qui va embolicar la troca quan va deixar a mitges el pas del senyal de TV3 al País Valencià d’analògic a digital.
Per a aquest govern, massa sovint silent i submís a una obsessió per fer una gestió neutra del dia a dia, sense cap tipus d’autoexigència nacional ni social, aquest fet torna a ser una qüestió de legalitat, com el tema de les banderes a les conselleries, i de no competència seva, potser d’incompetència de tots plegats.
Per a massa gent del nostre país, aquest fet no deixa de ser un d’aquells temes de valencians que, ingènuament creuen que no ens afecten a tots. Massa sovint hem assistit silents, amb passivitat còmplice des de Catalunya, a les barrabassades de la dreta blavera, ja sigui en versió obertament feixista, ja sigui en versió institucional, i, en aquest darrer cas, ja sigui en els governs del pspv-PsoE de Lerma, com en els governs més cavernícoles del PP, amb Zaplana o Camps. Els afers valencians són temes catalans per definició, o almenys així ens ho recorden incansablement les accions i intencions de tota mena de blaveros i espanyolistes. Potser és des del catalanisme que no ho acabem de veure i fallem. Jo no he conegut cap catalanista de fora del Principat de Catalunya que ignorés els límits de la nostra nació, els Països Catalans i, en temes valencians i balears, no dubto que són la meva gent.
Crec, cada vegada més, que el principal entrebanc que tenim és el nostre acomplexament, més enllà de l’autoodi propugnat per tota classe de nacional nonacionalistes espanyols. Un acomplexament que surt cada vegada que se’ns retreu la nostra desafecció a la dominació espanyola. Sempre estem a punt de defensar-nos contra les acusacions d’essencialistes o de nacionalistes amb argumentacions més pròpies dels espanyols que d’elaboració pròpia. Ens esforcem a seduir-los o a caure’ls bé, des d’una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, mentre ells ens recorden dia sí i dia també que només ens acceptaran si ens decidim a ser uns lugareños del levante espanyol i abandonem els nostres atàvics resentimientos aldeanos. Per a universalistes i globals ja hi són ells. Com ho demostren cada dia: posen fronteres a les llengües que no són la seva, trossejant-les i desvirtuant-les, posen fronteres a l’espai de comunicació català, o fan de Catalunya, amb el famós AVE-TGV un munt d’estacions de rodalies de Madrid.
Els exabruptes seus són cosa anecdòtica o argument de pes, depèn de com els convingui. Vegis per exemple les inadmissibles declaracions del Joan Ferran sobre la crosta nacionalista de la cadena catalana de radiotelivisió i la seva proposta de censura i caça de bruixes al més pur estil mcartià, stalinista o franquista. La defensa que n’han fet el mateix Montilla com a secretari general del psc-PsoE o la seva companya de grup parlamentari Carme Figueres. No vull ni pensar què haguessin dit tota mena de progres si algú s’hagués qüestionat la crosta espanyola de tots els mitjans de comunicació, TV3 inclosa, i hagués proposat de condemnar a l’ostracisme alguns professionals. Les reaccions en favor de la llibertat d’expressió, la tolerància, la diversitat i altres banderes multicolors amb fons rojigualdo no s’haurien fet esperar. Recordem, per exemple, el cas de la famosa (?) escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi, exiliada a Catalunya des de l’any 1972, però que, pobreta, no ha pogut aprendre el català i, per això la van treure de Catalunya Ràdio, els de la crosta nacionalista que diu el Joan Ferran. Ben aviat van demanar perdó, i el mateix director de Catalunya Ràdio, l’Oleguer Sarsanedas va demanar-li a aquella gran escriptora que es reincorporés a l’emissora. Sí senyor, amb documents de suport a la llibertat d’expressió d’aquesta senyora en la llengua que li sembli a la ràdio pública catalana, encapçalats per gent com l’Enric Majó o Ignasi Riera, al costat dels “ciutadans” Boadella o Tubau.
Però tornant a allò que ens ocupa. Els espanyolistes poden exercir la censura sense complexos, en el cas del govern valencià del PP, o bé suggerir-la, en el cas del Joan Ferran i no passa res, ni demanen perdó cal que se’n retractin. És el que toca, el normal, de fet, exigeixen el compliment de legalitats i drets perquè volen. Els catalanets hem d’empassar-nos-ho, fins i tot hi hem de fer el riassot, o queixar-nos.en una estoneta i en petit comitè, no fos cosa que ens sentís un progre i ens tractés d’etnicistes. I que el mateix president del nostre govern, amb suports independentistes inclosos, avali les tesis de Joan Ferran en nom de la independència dels mitjans no és cap problema.
Quan acomiadin els professionals de la CCRTV acusats de nacionalistes catalans, de desafecció a Espanya, o, parafrasejant els mccartians, d’activitats antiespanyoles, què farem? Aplaudirem? Callarem? O, potser, en clara línia del seny i la pluralitat que ens caracteritza, demanarem perdó?
Potser comença a ser hora de dir les coses pel seu nom i engegar-los a dida; als nacionals nonacionalistes espanyols de tota classe, del partit que siguin, als neofalangistes vestits d’universalistes espanyols i al cap que els aguanta. Ja siguin del PP, ja siguin del psc-PsoE, convé recordar-los que a la seva Espanya ja fa temps que s’hi pon el sol, i que potser convé que hi surti una mica més tard, si més no pel temps que triga a anar des dels Països Catalans als seus límits reals, i que els seus AVEs i altres joguines se’ls poden confitar, perquè ens convé un TGV que vagi ràpid a Europa i al món, encara que, per anar a Madrid hi estiguem deu hores. No tenim perquè suportar ni un minut més les seves impertinències i incompetències, ja en tenim prou amb les nostres, que no són poques, però són nostres. Que l’estafa de l’Espanya plural, el mestissatge i altres collonades progres ho prediquin a la Puerta del Sol de Madrid, a la Plaza Mayor de Salamanca o a qualsevol avenida del Generalísimo que tinguin en qualsevol dels seus pobles o ciutats, si pot ser, al costat d’algun dels monumentos a los caidos por Dios y por España, amb gallina inclosa, que encara tenen. Potser així ens començaran a respectar, que no a apreciar, cosa que sembla que és impossible.
Pere Ribera i Pinós
Cardedeu, 13 desembre de 2007.
Em deia un conegut basc que no comprenia com per decidir una acció política senzilla ells aixecaven la ma i decidien, i que en canvi a Catalunya es generava un debat estèril de quatre hores i al final no s’arribava a res i es deixava córrer aquella acció senzilla.
Jo puc entendre que la majoria dels catalans siguem gent acomplexada. Però no puc entendre el silencia del molts coneguts independentistes desacomplexats que callen més d’allò que haurien. No estic sorprès de tant silencia arrel de la crisi dels repetidors a la Catalunya del Sud, estic MOLT sorprès en canvi de MOLTS SILENCIS que no m’esperava. I compte! No penso pas que es tracti de silencis acomplexats i tampoc silencis de poca consciència o passotisme, ni tan sols silencies cobards. Penso, per desgràcia, que es tracta de silencis d’ineficàcia. Ho hem demostrat des dels temps del MDT i d’abans: hauríem de ser capaços de molt més!