En les darreres setmanes la direcció d’ERC ha obert les portes per a la
sortida de companys almenys dues vegades. La primera feia referència a la
iniciativa, del tot estatutària (em refereixo als estatuts del partit, no a
altres estatutets que roden pel món) i exitosa (ha superat àmpliament el 10% de
la militància necessària) per convocar un referèndum intern abans d’aprovar
l’acord de finançament a què, algun dia segurament, ens abocarà el nostre
govern. L’altra vegada ha estat a resultes de l’article de Joan Carretero en
què feia una proposta estratègica pel futur de l’independentisme, partit
inclòs. Amb aquests gests i les crides a la unitat que els seguien, l’actual
direcció no feia cap favor a la imatge del partit, prou desdibuixada
darrerament, ni a la credibilitat de les proclames d’unitat i cohesió interna.
La unitat i cohesió no funcionen per decret, ni per la voluntat de qui exerceix
la direcció amb el suport de la majoria dels companys, expressada en els
congressos i eleccions internes als òrgans de direcció, sinó que, més aviat, és
fruit de la  credibilitat que puguin
assolir aquests òrgans de direcció en el conjunt de la militància. L’hegemonia
i la cohesió es construeixen en base a la confiança i la credibilitat, que es
guanyen en l’acció pública i interna dels dirigents del partit. [@more@]

Però això no és tot, amb aquests recordatoris de les portes, els
dirigents d’ERC obliden l’autèntic significat de la militància. La militància,
en la majoria dels casos, és un acte voluntari, de la persona que l’exerceix,
per confluir amb altres persones del mateix parer i objectius col·lectius. Per
a la majoria de persones no és un modus
vivendi, ans al contrari, és un acte social. Encara que en algun moment
estiguem disposats a exercir càrrecs públics de manera transitòria, la majoria
no som professionals de la política, senzillament ens engresquem amb més o
menys intensitat, segons el moment, en això que és la cosa pública, i hi
participem a partir de la nostra afiliació. A canvi, volem que el nostre parer
pugui expressar-se en el si del partit, a partir dels mecanismes que el partit
estableix. Per a molts militants, la majoria, el partit no és una maquinària de
col·locació, ni res que se li assembli, sinó més aviat un intel·lectual col·lectiu
a partir del qual podem incidir en la societat de manera coherent amb la nostra
manera de veure les coses i les nostres expectatives. Quan es perd de vista
això, es corre el perill de perdre de vista allò que fa de la militància una
experiència interessant i útil, engrescadora en definitiva. També es corre el
perill de perdre el respecte a la militància, alhora que es perd de vista el
seu caràcter voluntari i, bàsicament generós.

Parlar de portes obertes és absurd. Evidentment que les sabem obertes, d’entrada
i de sortida, però crec que plantejar-ho de la forma com es planteja, en termes
de quintacolumnisme o altres desqualificacions, és una manera força poc eficaç
de plantejar-ho, especialment si volem recuperar la credibilitat i la
necessària cohesió. Ni som quintacolumnistes els militants que hem signat pel
referèndum intern, ni som tampoc filoconvergents els que veiem amb bons ulls
les propostes de Joan Carretero i, des de fa temps, hem donat suport a les
propostes de Reagrupament. Potser caldria que algú pensés en què ha fet
possible l’aparició dels corrents anomenats crítics i com es pot recuperar la
cohesió interna. Al cap i a la fi, tots som d’ERC, més enllà de les afinitats
personals o polítiques de cadascú. Potser el fet que siguem crítics es deu a
aquest valor afegit que té ERC, basat en la participació de la militància i la
possibilitat de fer-se sentir, un valor que no poden exercir gent de gaires
organitzacions dels Països Catalans.

Hi ha qui diu que el partit no pot assumir els seus compromisos de
govern amb seguretat si ha de consultar els criteris de les bases sobre cada
cosa, i perd credibilitat com a partit de govern. Ningú no ho demana això. Es
demana de participar de les grans decisions estratègiques com són les
polítiques d’aliances o els temes relacionats amb el finançament, que no és cap
aspecte marginal. No es tracta d’una desconfiança amb la direcció, més aviat és
una expressió de voluntat de participació, cosa que des de qualsevol punt de
vista és un capital polític d’un valor immens. Es tracta de temes que
configuren la columna vertebral de l’acció política i dels eixos fonamentals de
la raó de ser del dia a dia del partit i dels seus representants polítics i
institucionals. No es planteja l’acció del dia a dia, sinó allò que ens
trobarem els militants cada dia damunt la taula quan vulguem discutir de
política o parlar-ne. Costa molt de defensar algunes línies d’actuació o de
govern en les que no hem participat.

Ja sé, sobradament que altres partits tenen unes pràctiques dirigistes,
que juguen al tacticisme d’ocupar espais de poder, com més grossos millor i amb
més o menys eficàcia, però aquesta no és, sortosament, la cultura política
d’ERC. La nostra cultura política es basa en el debat plural, la participació i
la confrontació de perspectives. Si a això hi afegim que el nostre entorn
gaudeix d’una alta exigència política i amb criteris forts, podem parlar d’un
capital polític envejable. Si volguéssim integrar-nos en aparells de poder,
fent d’escaladors polítics i prescindint de la coherència política i el debat,
ja tenim altres opcions de dreta (CiU) o bé d’esquerra (psc-PsoE) que cobreixen aquest espai amb una eficàcia
envejable. No ha de ser el nostre cas, no som una estructura encarcarada al
servei dels aparatitx, ans al contrari,
som una estructura democràtica i participativa.

Alguns companys s’omplen la boca dient que hem d’hegemonitzar l’espai de
l’esquerra catalana, objectiu que crec que tots els militants d’ERC compartim.
Però això no ho hem de fer en base a renúncies nostres, sinó aprofundint en el
nostre discurs radicalment democràtic i d’esquerra nacional. Què ens han
d’ensenyar de polítiques socials els del psc-PsoE?, han governat setze anys,
amb majories absolutes i tot, i han estat incapaçosde construir cap més cosa que
una ombra de la societat del benestar, van fomentar la cultura de la corrupció
i del nepotisme i la centralització, amb un llenguatge pervers que no fa més
que mantenir les desigualtats socials. Han renunciat a la creació de la
societat del benestar per crear la cultura del clientelisme polític més
barroer. No ens poden aportar res de bo, políticament, sinó unes pràctiques
perverses. Són la mateixa gent que al País Basc no tenen cap problema per fer
efectiu un front patriòtic espanyol, cosa que criminalitzen quan es tracta
d’altres fronts patriòtics, com el català. Mentrestant, nosaltres, diluïm el
nostre discurs i les nostres propostes en funció d’un front d’esquerres que no
ens permetrà trencar, de moment les xarxes de complicitats clientelars que
cohesionen el psc-PsoE. Només les podrem trencar si perden el poder immens que
ara acumulen i deixen de ser la gran empresa de col·locació que són, amb la
qual cosa podrem plantejar-nos de ser un referent fort per a l’esquerra
catalana.

Pel que fa a les propostes de front patriòtic català, de candidatura
plural, d’ampli espectre o transversal pel que fa a l’independentisme, és
evident que en un moment o altre caldrà confluir-hi en el procés de construcció
de l’estat propi. Podem discutir si és el moment adequat o no, però difícilment
podem ignorar que ha de ser un pas necessari. La independència nacional és un
projecte plural, que afecta més sectors de la societat que els que
s’identifiquen amb un partit o un altre. Aquesta pluralitat ens aboca a pensar
eines que vagin més enllà de les sigles concretes que compartim aquest
objectiu. De fet, la realització d’aquest objectiu, i la construcció d’una
societat més justa i equilibrada són la raó de ser d’ERC i de totes les
organitzacions independentistes i d’esquerres, per petites o grans que siguin.
Hi ha un camí a recórrer compartit entre tots els que som partidaris de
construir un estat català, perquè sabem que dins de l’estat dels altres ja no
hi tenim gaire a fer ni dir. La nació catalana i el benestar de la seva ciutadania
mereixen aquest esforç d’unitat nacional. Parlar de front patriòtic, de
regeneració de l’acció política i de dignitat no és cap exabrupte, sinó d’una
postura coherent amb la nostra cultura política.

Per acabar, voldria reprendre la idea inicial, insistir en el fet que la
militància és una opció voluntària, basada en la confiança i la decisió lliure
dels que fem aquesta opció. Si oblidem això, correm el perill de caure en el
dirigisme que, si és alguna cosa, segur que no és gens engrescador.

Tweet

El passat dia 13 es va omplir de gom a gom el Palau de la Música. A la
llotja principal no hi havia cap autoritat notòria, tampoc no es deixaven veure
gaires representants de l’oposició, també s’ha de dir. De fet, hi havia gent
anònima i amb voluntat de preservar l’anonimat. Era un homenatge a Xirinacs.
Però hi havia alguna cosa més, una voluntat de reivindicació nacional i social
des de la base.

No hi van faltar oradors i adhesions, algunes com la de l’amic Josep Guia,
especialment encertades al meu entendre, perquè ens donaven una dimensió del
personatge plenament nacional i compromesa socialment. Encara que no volia
deixar de fer esment a les altres intervencions que ens parlaven d’un home
savi, coherent i extraordinàriament humà. De fet, la presència de tota aquella
gentada es justificava per això, per homenatjar bàsicament el compromís i la
coherència de Xirinacs. [@more@]

Però, ai las, les coses no sembla que puguin ser mai del gust de tothom.
Al cap de pocs dies, des del portaveu oficial del psc-PsoE no estalviaven
crítiques als organitzadors de l’acte, i aprofitaven per desqualificar-lo
globalment. L’Andreu Mayayo no s’estava de desqualificar-lo en l’article Èpica independentista, aparegut el
passat 17 d’octubre. Com tampoc no se n’estaria alguns dies després l’Antonio
Robles, aquella mena de censor o inquisidor afeccionat, que va fer de cap de
premsa del nostre govern.

De fet, no ens hauria de sorprendre. Aquests pseudoprogres o
pseudouniversalistes, tan nacional nonacionalistes espanyols (això sí), sempre
han patit d’una certa al·lèrgia a allò que signifiqués alguna manifestació
exitosa de l’independentisme. Els trenca els esquemes, no entenen d’un altre
poble que no sigui el descatalanitzat, el que renuncia o conrea un autoodi
equiparable almenys al seu. Només concedeixen el qualificatiu de popular a
alguna cosa ètnicament allunyada dels paràmetres catalans, si no, és folklore
pur i dur, condemnat al ridícul i a l’etiqueta d’excloent o parcial, si no
d’enganyós i fals.

Els cou que hi hagués tanta gent, i la que es va quedar sense poder-hi
anar, que retés homenatge a la coherència i al compromís insubornablement
nacionals i clarament social, sense elucubracions, sense sigles ni el
vist-i-plau de la progressia oficial, la que reparteix cartes de naturalesa o
no, segons si ets dels que els fan la gara-gara o no. De fet, el 2005, Xirinacs
va  tornar a entrar a la presó per un
delicte d’opinió. Aleshores aquests progres van callar i, com diuen els vells
savis, atorgar. Ja manaven els seus, els del psc-PsoE i els del PsoE. I no van
fer res per evitar l’espectacle gens democràtic de veure entrar gent a la presó
per aquest tipus de delictes. Com tampoc no diuen res quan es produeixen
il·legalitzacions de partits al País Basc i s’aplica descaradament una llei tan
dubtosament democràtica com la llei de partits.

Però, per sort, encara queda força gent que s’engresca i es mou, sense
que el seu nom depengui d’unes fidelitats a sigles, a càrrecs i a grans patums
de la que diuen política real. Encara que els dolgui, som molts els que, sense
renunciar als orígens populars, tampoc no renunciem al nostre país, els Països
Catalans, i volem compartir diferents graus de compromís amb el que això
significa. No volem renunciar a la dignitat que suposa voler ser ni més ni
menys allò que som, i retre homenatge a la gent que ha fet del compromís i la
coherència una raó central del seu discurs.

Amb exemples de dignitat com el de Xirinacs, i el de tota la gent que
som capaços de retre-li homenatge, ens podem permetre el luxe de pensar en un
país millor i lliure. Un país diferent del que permeten pensar les cotilles
imposades pels nostres dirigents polítics, que ens vénen la seva falta de
projecte de país sota la forma de govern de gestió i altres eufemismes per
justificar càrrecs i cotxes oficials.

En el moment que en Xirinacs es proclamava lliure amb la seva mort,
perquè ja no era esclau d’Espanya, de França o d’Itàlia, també ens va fer obrir
els ulls per pensar que encara hi ha país, en estat de perplexitat, però viu. I
això els cou, doncs que es gratin!

Tweet

Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la crisi financera.
Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera contra
aquest fantasma. Banquers del món, uniu-vos, que la unió fa la força.

 [@more@]

O potser no era
així. Però d’un temps ençà, des que la crisi financera global ha ensenyat les
urpes, provocada per una mala gestió de les entitats que la regulen per cert,
sembla ser que s’han recuperat algunes consignes que semblava que ja havíem
d’haver oblidat. S’ha estès una mena de socialisme per a les elits que no han
tingut cap problema a parar la mà per rebre ajudes de l’estat a veure si poden
sanejar les seves malmeses comptabilitats. I els estats, començant pels EUA,
s’hi han abocat amb una generositat poc vista fins ara.

Ens obliguen a
socialitzar el fracàs d’aquells grans inversors, antics falcons de l’economia
per a qui tot s’hi valia, especialment després de l’ensulsiada d’allò que
coneixíem com a socialisme real de
l’Europa de l’Est. Sembla ser que la victòria incontestable del sistema
capitalista proclamada pel Francis Fukuyama a la seva Fi de la història i l’últim home (1992) ha estat una flamarada de
triomfalisme. El sistema neoliberal i neocon fa aigües i recorre a l’ajut del
pare estat que tant havien criticat.

També sembla clar
que ens convé que la crisi quedi esdentegada d’una vegada, si no és així, la
socialització de la misèria i de les seves conseqüències s’acarnissarà, encara
més, en aquells sectors més febles de la nostra societat. És a dir, tots
prendrem mal. Que ho preguntin als que cada vegada paguen més per unes
hipoteques i crèdits que van servir per comprar uns productes que cada que dia
es devaluen, mentre els interessos que han de pagar pugen cada vegada més.

De fet, molta gent
ja veu com la seva feina perilla en base a unes reestructuracions de plantilles
o deslocalitzacions d’empreses que cada dia s’estenen implacables sobre els
diferents sectors, i ens amenacen a fer créixer l’atur al mateix ritme que
davallen les borses.

I tots,
absolutament tots haurem d’esdevenir solidaris amb aquells que tenint-ho tot,
ho han malversat, perquè la nostra feina i la nostra estabilitat econòmica en
depenen. Haurem d’assistir com a espectadors a l’espectacle de la remuntada
dels seus índexs de beneficis, mentre el nostre poder adquisitiu esdevé cada
dia més anèmic.

L’èxit dels
neocons, que ja es comença a notar, és que apuntalaran el seu estatus quo,
mentre les polítiques socials quedaran bloquejades sine die. El tan proclamat
estat del benestar se n’anirà en orris perquè les caixes de l’estat s’hauran
buidat per pagar les gestions maldestres dels amos del món.

No vull ser
pessimista, però les dades no m’acompanyen. La crisi com sempre, es traduirà en
una disminució temporal dels guanys per a aquells que ja tenen molt, i en un
empobriment encara més bèstia per als que no formem part dels cercles selectes.
Ja no es podrà viure al dia, perquè les quotes dels crèdits s’enduran el fruit
del nostre treball, amb la qual cosa, la crisi, per a molts significarà la
pèrdua del mitjà de vida, de les vacances i el lleure, del vehicle, de
l’habitatge i de qualsevol miratge del que havien estat les seves coses.

Si no espavilem, i
no tenim gaire marge de maniobra en general, i encara menys en un país colonitzat
i espoliat com el nostre, aquesta ventada ens deixarà sense inversions
públiques que permetin desenvolupar els eixos bàsics de la societat del
benestar, com és el cas del sistema educatiu i la sanitat, i ens enfonsarà
encara més en un estancament econòmic molt difícil de suportar.

Potser a partir
d’aquesta barrumbada podrem treure la pols a les mig oblidades teories socials
que proposen canvis de sistema i de relacions entre les classes socials, els
països i les persones. Perdoneu-me pel fet d’haver parlat de classes socials,
una cosa tan anacrònica segons els portaveus de la modernitat. No cal que sigui
amb els motllos fracassats d’un vell socialisme real que va portar al col·lapse
mitja Europa, però sí que es plantegi un canvi real de relacions entre les
persones, les classes socials i els pobles.

Potser tornarà a
ser l’hora de parlar-ne, tant de bo, perquè si no el fantasma de la misèria
serà el que correrà pel món, mentre alguns continuaran preservant i augmentant
les seves velles fortunes i els seus privilegis arnats.

Tweet

Ja hem inaugurat el curs 2008-2009. Ara sí, des del dia 15 de juliol de
2008, amb el decret definitiu sobre el batxillerat segons la LOE. Uns diran que
ja era hora, d’altres, que val més tard que mai. Però el cert és que els
centres ja havien d’haver organitzat aquest curs des del mes de maig, és a dir,
dos mesos abans. Ara sí que podem dir que ja tenim el desplegament global de
l’ESO a i del batxillerat segons la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE), de
2005.[@more@]

Si pensem que la dita Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (LQE)
era del 2002 i que, tot just era acabada de desplegar el 2005, i que la famosa
reforma educativa, emparada en la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu
(LOGSE) era de 1990 i que s’havia acabat de desplegar a la segona meitat de la
dècada dels noranta, ens surt que en divuit anys hem canviat tres vegades de
marc legal del sistema educatiu. Dels nostres centres educatius, públics o
privats, concertats o no, en poden sortir alumnes que hauran estudiat en més
d’un marc legal diferent, amb tot el que això pot suposar de canvis en les
programacions, el sistema d’avaluació o la distribució horària de les matèries
en els diferents cursos. Aquesta dispersió no permet pensar en projectes
educatius de gran volada, ja que ens aboquen a oscil·lacions que, d’alguna
manera, afecten el desenvolupament de els activitats acadèmiques i dels punts
d’interès de les diferents matèries.

Hem passat d’avaluar amb la gama de notes que anava del molt deficient
fins a l’excel·lent en les diferents matèries i que si suspenies repeties, per
la desaparició dels molt deficients, la promoció automàtica (no repetició) i
l’avaluació detallada en actitud, procediments i conceptes, fins a l’avaluació
actual, amb notes per matèries i la recuperació de la possibilitat de repetir
si se suspenen més de dues matèries.

Si a això hi afegim que els indicadors dels rendiments dels nostres
alumnes no són gaire satisfactoris, vegeu els resultats de l’Estudi PISA de
l’any 2006, o els estudis de la Fundació Jaume Bofill, per exemple, no podem
concloure que tot vagi sobre rodes. Si, a més a més hi afegim el document Els altres joves de la UGT en què se’ns
informa que hi ha fins a 60.000 joves catalans de 16 a 24 que ni treballen ni
estudien, podem concloure que la nostra societat no vetlla prou pel futur. Això
sense parlar de tots els graduats i titulats que engreixen les estadístiques de
mileuristes i treballadors en precari, amb la qual cosa encara es contribueix
més a degradar la percepció que els altres joves puguin tenir de la importància
de la seva formació en el seu futur professional.

Si no tractem de forma més rigorosa i seriosa el tema de la formació i
de la inserció en el món laboral del jovent, correm el risc de perdre el tren,
ja no del progrés i el desenvolupament com a societat, sinó de la cohesió
social tan necessària per poder parlar de benestar i futur col·lectiu. Però
sembla ser que no, que algú ha decidit que ens hem de conformar a conviure amb
una degradació progressiva i oscil·lant dels processos de formació i de les
sortides professionals dels joves catalans. Els omplim les hores amb noves
matèries que no se sap gaire bé a què responen, com és ara el cas d’educació
per a la ciutadania o amb velles glòries de les programacions religió i les
seves alternatives, i baixem l’exigència en les matèries que els han de
permetre consolidar un procés de formació adequat. Amb això, com a molt,
arribarem a maquillar les deficiències del nostre sistema educatiu, perquè
podem arribar a experimentar amb la superació automàtica de les matèries, si
molt els sembla als que han de decidir els criteris d’avaluació, però no
resoldrem el problema de fons, el de les mancances greus en competències de les
diverses àrees del coneixement del nostre alumnat i jovent.

Amb un sistema educatiu devaluat i  unes perspectives d’inserció sociolaboral
precàries, difícilment podem pensar en un futur sobirà, pròsper i basat en el
benestar i el progrés, que hauria de ser el que hauria de perseguir qualsevol
societat que es consideri alguna cosa més que una simple colònia.

Tweet

Ja hem inaugurat el curs 2008-2009. Ara sí, des del dia 15 de juliol de
2008, amb el decret definitiu sobre el batxillerat segons la LOE. Uns diran que
ja era hora, d’altres, que val més tard que mai. Però el cert és que els
centres ja havien d’haver organitzat aquest curs des del mes de maig, és a dir,
dos mesos abans. Ara sí que podem dir que ja tenim el desplegament global de
l’ESO a i del batxillerat segons la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE), de
2005.

Si pensem que la dita Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (LQE)
era del 2002 i que, tot just era acabada de desplegar el 2005, i que la famosa
reforma educativa, emparada en la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu
(LOGSE) era de 1990 i que s’havia acabat de desplegar a la segona meitat de la
dècada dels noranta, ens surt que en divuit anys hem canviat tres vegades de
marc legal del sistema educatiu. Dels nostres centres educatius, públics o
privats, concertats o no, en poden sortir alumnes que hauran estudiat en més
d’un marc legal diferent, amb tot el que això pot suposar de canvis en les
programacions, el sistema d’avaluació o la distribució horària de les matèries
en els diferents cursos. Aquesta dispersió no permet pensar en projectes
educatius de gran volada, ja que ens aboquen a oscil·lacions que, d’alguna
manera, afecten el desenvolupament de els activitats acadèmiques i dels punts
d’interès de les diferents matèries. [@more@]

Hem passat d’avaluar amb la gama de notes que anava del molt deficient
fins a l’excel·lent en les diferents matèries i que si suspenies repeties, per
la desaparició dels molt deficients, la promoció automàtica (no repetició) i
l’avaluació detallada en actitud, procediments i conceptes, fins a l’avaluació
actual, amb notes per matèries i la recuperació de la possibilitat de repetir
si se suspenen més de dues matèries.

Si a això hi afegim que els indicadors dels rendiments dels nostres
alumnes no són gaire satisfactoris, vegeu els resultats de l’Estudi PISA de
l’any 2006, o els estudis de la Fundació Jaume Bofill, per exemple, no podem
concloure que tot vagi sobre rodes. Si, a més a més hi afegim el document Els altres joves de la UGT en què se’ns
informa que hi ha fins a 60.000 joves catalans de 16 a 24 que ni treballen ni
estudien, podem concloure que la nostra societat no vetlla prou pel futur. Això
sense parlar de tots els graduats i titulats que engreixen les estadístiques de
mileuristes i treballadors en precari, amb la qual cosa encara es contribueix
més a degradar la percepció que els altres joves puguin tenir de la importància
de la seva formació en el seu futur professional.

Si no tractem de forma més rigorosa i seriosa el tema de la formació i
de la inserció en el món laboral del jovent, correm el risc de perdre el tren,
ja no del progrés i el desenvolupament com a societat, sinó de la cohesió
social tan necessària per poder parlar de benestar i futur col·lectiu. Però
sembla ser que no, que algú ha decidit que ens hem de conformar a conviure amb
una degradació progressiva i oscil·lant dels processos de formació i de les
sortides professionals dels joves catalans. Els omplim les hores amb noves
matèries que no se sap gaire bé a què responen, com és ara el cas d’educació
per a la ciutadania o amb velles glòries de les programacions religió i les
seves alternatives, i baixem l’exigència en les matèries que els han de
permetre consolidar un procés de formació adequat. Amb això, com a molt,
arribarem a maquillar les deficiències del nostre sistema educatiu, perquè
podem arribar a experimentar amb la superació automàtica de les matèries, si
molt els sembla als que han de decidir els criteris d’avaluació, però no
resoldrem el problema de fons, el de les mancances greus en competències de les
diverses àrees del coneixement del nostre alumnat i jovent.

Amb un sistema educatiu devaluat i  unes perspectives d’inserció sociolaboral
precàries, difícilment podem pensar en un futur sobirà, pròsper i basat en el
benestar i el progrés, que hauria de ser el que hauria de perseguir qualsevol
societat q

Tweet

Des del passat dia 23 de juny que tots ens hem fixat, potser massa, en
el manifest que han signat una colla d’autoproclamats intel·lectuals, els
espanyolistes de sempre vaja, en favor d’allò que en diuen la llengua comú. De
fet, semblaria que no hi ha res de nou, si no fos que els punts de partida que
usen són diferents als d’altres manifestos contemporanis per l’estil. Per
contra, des de Sant Jordi circula el manifest Català, llengua comuna, signat per una vintena d’entitats culturals
representants de la població immigrant a Catalunya, que representa una via de
treball positiva per al futur del nostre país, la nostra llengua i la nostra
cultura.

 [@more@]

En primer lloc, tinc ganes de parlar del manifest Català, llengua comuna, una proclama sense pretensions, fruit de la
societat civil i que, des de la necessària anàlisi de la realitat
sociolingüística de la Catalunya actual, en què es parlen més de 250 llengües,
advoca perquè el català esdevingui la llengua de cohesió, de convivència i
d’integració. Es tracta d’una mostra clara de bones intencions d’aquesta
societat civil que representen. Avui, a dos quarts de vuit del vespre
presentaran aquest manifest a l’Ateneu, encara que, insisteixo circula des de
Sant Jordi d’enguany. Podeu accedir al seu contingut a la pàgina de la
Plataforma per la llengua http://www.plataforma-llengua.cat/doc/manifest_santjordi08.pdf.
 La proposta que se’ns ofereix va
clarament adreçada a la convivència i a la integració de la gent que viu i
treballa a Catalunya i als Països Catalans, sense prejudicis i sense tenir en
compte res més que la voluntat d’esdevenir una comunitat cohesionada.

Ben diferent és el caire que pren l’altre manifest, el Manifiesto por la lengua común, signat
pels de sempre, els mateixos que eren darrera del Foro Babel,  de Ciudadanos i de tots els muntatges
lerrouxistes contemporanis. No se’n poden estar, i es qualifiquen d’intel·lectuals,
és a dir d’allò que el diccionari (DIEC) defineix com a persona que té una certa capacitat de pensar
la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant
l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació, però que enlloc no
diu, el mateix diccionari, que hagin de ser els encarregats de repetir fins a
l’infinit els mateixos prejudicis, ni hagin de pontificar gratuïtament, sense
que se’ls demani. Si en mirem el contingut a http://estaticos.elmundo.es/documentos/2008/06/22/manifiesto.pdf,
veurem quina és l’argumentació repetida d’aquests intel·lectuals, i quina la nova, en el seu discurs, encara que
respon a criteris superats del segle XVIII i XX. La repetida és l’amenaça de
l’espanyol als Països Catalans, Galícia i Esukadi, l’eterna cançó de l’enfadós
que des del Manifiesto dels 2300, el
que van promoure Federico Jiménez Losantos o l’Amando de MIguel, fins als de Ciudadanos s’ha anat repetint com un
disc ratllat. Potser es tracta d’aplicar aquella màxima de Goebbels que una
mentida repetida mil vegades es percep com a veritat. La novetat que hi podem
trobar rau en la recuperació de vells prejudicis que feia temps que no
s’argumentaven, ni més ni menys que el de la diferència entre les llengües.
Parlen sense vergonya d’una asimetria de les llengües, en favor de l’espanyol,
evidentment, que relega les altres llengües (català, basc, gallec, occità,
bable o aragonès) a llengües de segona categoria, aptes per al consum familiar
de quatre ignorants, però no equiparables a l’espanyol que veuen amenaçat
pertot.

Aquesta argumentació no deixa de recordar-me aquelles paraules d’Henry
Grégoire a l’Assemblea Nacional francesa:

“Ja no ho puc repetir més vegades, és molt important que no
pensem en una altra política que la que ens permeti extirpar aquesta diversitat
d’idiomes grollers (es referia al bretó, alemany
alsacià, basc, català o italià de Còrsega) que perllonguen la infantesa de la raó i la vellesa del
prejudici".

O bé aquests principis del Catecismo
patriótico español de Menéndez Reigada:

“-¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la
civilización del futuro?

-La lengua
castellana será la lengua de la civilización del futuro porque el inglés y el francés, que con ella
pudieran compartir esta función, son
lenguas tan gastadas, que van camino
de una disolución completa.

-¿Se hablan en España otras lenguas más que la lengua castellana?

-Puede decirse
que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo queda el vascuence, que como
lengua única, tan solo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su
pobreza lingüística y filológica.

¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España?

-Los dialectos principales
que se hablan en España son cuatro:
el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.”

No faltarien exemples, si els busqués d’Unamuno, d’Ortega y Gasset o de
Sánchez Albornoz, entre altres intel·lectuals
espanyols de tots els temps i colors dedicats a parlar de la llengua, fins
i tot trobaríem discursos reials contemporanis en què es volia justificar
l’espanyol com a llengua de trobada i no d’imposició. La llista seria tan
llarga que no cabria en una sola entrada d’aquest bloc, o que la faria
indigerible i repetitiu, pel que tenen de voler fer passar bou per bèstia
grossa o negar l’evidència.

Personalment, em quedo amb el primer manifest, el que surt de la
societat civil i ens proposa un futur de convivència i cohesió en català i als
Països Catalans. Els de l’altre, com sempre, em sonen a brams d’ase, que ja se
sap que no cal que arribin a cap cel.

Tweet

En l’àmbit del govern i els mitjans de comunicació hi ha notícies per a
tots els gustos. N’hi ha de bones com la dimissió d’un personatge tan sinistre
com Antonio Bolaño, encara que no cal llençar les campanes al vol perquè n’hi
poden posar un altre de pitjor. N’hi ha de dolentes com la ja sabuda caiguda de
públic dels mitjans de la CCRTV, amb la desaparició de programes bandera
inclosa, i n’hi ha de ja sabudes, com la dèria del censor Joan Ferran, portaveu
parlamentari del psc-PsoE al parlament nostrat.

[@more@] 

Pel que fa a l’Antonio Bolaño, no crec que ningú
trobi a faltar un personatge tan gris, un aparatitx
químicament pur, que no té cap més mèrit que el de la fidelitat a un altre aparatitx tan gris com ell, en José
Montilla. Aquest individu, assessorat per altres personatges del mateix partit,
que es diuen periodistes, es dedicava a amenaçar professionals dels diversos
mitjans que no els eren favorables. Que s’aparti gent així dels càrrecs públics
és un encert, encara que es podia haver evitat el despropòsit si s’hagués
evitat a temps que ells i els seus valedors accedissin al poder, però això ja
són figues d’un altre paner.

Cas a banda és el tractament que es dóna a TV3 o
Catalunya ràdio als professionals que no tenen el carnet adequat o que no
segueixen el ritme que marca el partit, psc-PsoE, com és el cas de l’Antoni
Bassas, o de programes com el de la Nit
al dia, o els Postres de músic en
el seu moment, o encara abans l’Orquestra
o el Persones humanes, per a només
dir-ne alguns exemples. Sembla ser que es proposen reduir les emissores de la
CCRTV a una mena de COM Ràdio o televisió de Barcelona que no passen de ser
unes cadenes de segona regional, perfectament prescindibles. Tot aquest desori
està orquestrat per personatges sinistres com el mateix Bolaño, el Josep Maria
Balcells o el Joan Ferran, com ja havia fet l’Amadeu Fabregat amb les famoses
llistes de paraules prohibides per pancatalanistes al principi de Canal 9,
durant l’època del govern del pspv-PsoE, amb Joan Lerma i Ciscar al capdavant.
Aquest darrer personatge mereix una menció especial perquè és la personificació
del censor inquisitorial, valedor dels principis nacional noncaionalistes
espanyols més genuïns. Va ser el promotor del terme crosta nacionalista, per
justificar la cacera de bruixes de la CCRTV, com també és un incansable
denunciant del mapa del temps de TV3, de l’ús del terme Països Catalans (com si
s’hi usés gaire!), i hi troba a faltar les referències a Espanya, només
faltaria.

El problema no seria gaire gran si no fos que se
surten amb la seva perquè manen. Se’n surten malgrat les audiències i el ressò
dels programes que fan desaparèixer, malgrat que hi hagi uns molt bons
professionals que han de deixar els nostres mitjans públics per substituir-los
per gent de partit, que no té cap més altre mèrit que llepar el cul al quefe de
torn, el qual no té cap més mèrit que haver llepat els culs que tocaven als
personatgets que tenen el carnet adequat. La llàstima és que amb això no es
construeix país ni es fa res de positiu, només es deixa tot en mans de gent que
no mereixeria ocupar cap lloc de rellevància en un país normal. Però com que
s’entesten a relegar-nos a la qualitat de regió eternament dependent, començant
per la primera autoritat del país quan ens encoratja a ser partidaris d’una
selecció de l’Eurocopa que no és la nostra, doncs a ells ja els va bé tot
plegat.

Tweet

[@more@]

La precampanya començava amb l’amenaça d’un perfum socialista, signe de la trivialització de qui no té gaire res a dir. Això no seria gaire novetat, si tenim en compte que el psc-PsoE, que fa temps que emmudeix a les Corts de Madrid i desapareix en el maremagnum dels socialistes espanyols, sense cap mena de rubor encara que hagin de contradir les decisions i acords del Parlament de Catalunya. Vistes així les coses, no ens ha d’estranyar que la seva gran aportació sigui això, un perfum, perquè propostes del seu secretari general i President de la Generalitat, sembla impossible, perquè no n’hi ha, més enllà de la gestió del que li deixin fer els compañeros espanyols.

Els del PP, disposats a hegemonitzar totes les opcions de la dreta espanyola, extrema dreta inclosa, posen en marxa la seva artilleria obertament anticatalana i pròpia del nacionalcatolicisme que semblava superat. Sembla ser que s’hi ha imposat el discurs de l’Aznar, heroi de l’illa de Perejil, cap ideològic de la FAES i inspirat pels sanitosos aires de Quintanilla de Onésimo (Onésimo Redondo, per suposat, un dels fundadors de la Falange, per cert).

Pel que fa a CiU, escaldats amb Zapatero, i distanciats del PP pels recursos a l’estatutet, sembla que es queden sense estratègia de contribuir a la governabilitat, encara que un ministeri per al Duran podria resoldre aquests dubtes existencials, encara que es tractés del ministeri de pipes, xiclets i crispetes dels cinemes, un ministeri de nova creació, suficient per assolir adhesions sense gaires problemes.

Mentrestant, a ERC, o l’esquerra, com diuen ara, sembla que no estan disposats a repetir el suport a un govern que només els ha donat disgustos i carabasses, però tenen una forta hipoteca a casa, embarcats en un govern de gestió, presidit per un personatge que no té cap altre mèrit que dominar els fils del partit i la política de passadissos. Segons que facin s’exposen a ser renyats en públic a casa, i això que si hi ha aquest govern de la Generalitat és mèrit o demèrit seu. El seu objectiu és mantenir un grup parlamentari per fer equilibris en camp contrari, encara que sembla que ho volen fer amb moltes cares noves.

D’ICV no sabem si se sumen al perfum, si s’atreviran a anar per lliure o si, simplement, se sumaran al paer d’escolanets remugaires que ja estan acostumats a fer, no he parlat de barrufets, perquè no són blaus.

Com a decorat final, no podia faltar el jutge Garzón, amb l’aplicació indiscriminada de la llei de partits, amb la qual cosa demostra que és possible parlar d’una democràcia espanyola que conviu amb el delicte d’opinió. Però es tracta d’una convivència molt matisada, perquè no sempre s’usen els mateixos criteris. No hi veuen cap problema en la il·legalització de partits independentistes, en el procés de tot un cap de govern, com el lehendakari Ibarretxe, o el judici i condemna a tota una mesa del Parlament basc. Però aquests mateixos jutges no tenen cap inconvenient a conviure amb expressions clarament feixistes, que fan apologia del franquisme, nazisme o qualsevol altra expressió de l’extrema dreta espanyola. Fins i tot un personatge tan sinistre com don Ramón Serrano Suñer, exministre de Franco pronazi, i col·laborador confés de l’holocaust i extermini de republicans catalans i espanyols a l’Europa ocupada pels nazis, va morir tranquil·lament a Madrid el 2003, sense que cap jutge, ni el superjutge Baltasar Garzón, li busqués les pessigolles. Com tampoc no hi va haver cap impediment perquè Pedro Cuevas, un dels assassins del jove independentista Guillem Agulló és presentés a les eleccions municipals per una candidatura d’extrema dreta a Xiva, sense cap problema judicial ni polític.

Per si no n’hi hagués prou, cada dia pren més cos la possibilitat d’un pacte d’estat entre el PsoE i el PP, que faci possible la governabilitat d’Espanya sense comptar amb les minories nacionals no espanyoles. Aquest projecte, cada vegada més verbalitzat pels falangistes del PsoE (Bono, Ibarra o Guerra) i pel PP. Volen consolidar una democràcia que només compti amb nosaltres per pagar i callar, per convertir-nos en simples habitants de les colònies, com ja volien fer amb la LOHPA i no han renunciat mai a fer.

Ja ningú no recorda, Espanya endins, si és que mai algú ho havia considerat seriosament, aquella proposta plural i federal que havien defensat les esquerres catalanes, especialment els socialistes, quan encara deien coses. A hores d’ara, sembla que el model Montilla, de callar i creure, és el que ens volen fer empassar a tots, de grat o per força. I, si ens portem bé, podrem tenir ministres i parlamentaris a Espanya, que és el poder seriós, encara que siguin personatges patètics com el Joan Clos (que no ha fet res per evitar el tancament de la recepció de TV3 al País Valencià) o la Carme Chacón (que ha copiat lleis com la d’habitatge), quan no n’hi ha d’obertament anticatalans com el Josep/José/Pepe Borrell (o Borrel?).

Aquesta democràcia espanyola, amb una via de participació cada vegada més estreta i tancada, presidida per una legislació que estableix el delicte d’opinió, que marca la via estreta de la Constitució com a únic horitzó possible i que processa o reprimeix la dissidència política al nacionalisme espanyol, coincidireu amb mi que es tracta, si més no, d’un sistema amb baixa qualitat democràtica. Potser va essent hora de deixar de perdre el temps i exigir una democràcia de debò i, si no és possible amb Espanya, que sembla ser que no, fer-la possible fora d’Espanya.

Tweet

[@more@]

Mentrestant el ministro d’Indústria, en Clos, que ha d’actuar en aquests temes, potser massa atrafegat a saber de què és ministre, no ha badat boca, i ha mantingut una actitud poc més que còmplice amb el govern del País Valencià i la seva política obertament anticatalana i irracional. L’anterior ministre, en José Montilla, actual president de la Generalitat, amb una mostra del baix nivell que el caracteritza, ha fet allò que sap fer millor, callar i atorgar. Potser es tractava d’això en el seu conegut lema dels fets i no paraules. Sembla ser que és ell qui va embolicar la troca quan va deixar a mitges el pas del senyal de TV3 al País Valencià d’analògic a digital.

Per a aquest govern, massa sovint silent i submís a una obsessió per fer una gestió neutra del dia a dia, sense cap tipus d’autoexigència nacional ni social, aquest fet torna  a ser una qüestió de legalitat, com el tema de les banderes a les conselleries, i de no competència seva, potser d’incompetència de tots plegats.

Per a massa gent del nostre país, aquest fet no deixa de ser un d’aquells temes de valencians que, ingènuament creuen que no ens afecten a tots. Massa sovint hem assistit silents, amb passivitat còmplice des de Catalunya, a les barrabassades de la dreta blavera, ja sigui en versió obertament feixista, ja sigui en versió institucional, i, en aquest darrer cas, ja sigui en els governs del pspv-PsoE de Lerma, com en els governs més cavernícoles del PP, amb Zaplana o Camps. Els afers valencians són temes catalans per definició, o almenys així ens ho recorden incansablement les accions i intencions de tota mena de blaveros i espanyolistes. Potser és des del catalanisme que no ho acabem de veure i fallem. Jo no he conegut cap catalanista de fora del Principat de Catalunya que ignorés els límits de la nostra nació, els Països Catalans i, en temes valencians i balears, no dubto que són la meva gent.

Crec, cada vegada més, que el principal entrebanc que tenim és el nostre acomplexament, més enllà de l’autoodi propugnat per tota classe de nacional nonacionalistes espanyols. Un acomplexament que surt cada vegada que se’ns retreu la nostra desafecció a la dominació espanyola.  Sempre estem a punt de defensar-nos contra les acusacions d’essencialistes o de nacionalistes amb argumentacions més pròpies dels espanyols que d’elaboració pròpia. Ens esforcem a seduir-los o a caure’ls bé, des d’una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, mentre ells ens recorden dia sí i dia també que només ens acceptaran si ens decidim a ser uns lugareños del levante espanyol i abandonem els nostres atàvics resentimientos aldeanos. Per a universalistes i globals ja hi són ells. Com ho demostren cada dia: posen fronteres a les llengües que no són la seva, trossejant-les i desvirtuant-les, posen fronteres a l’espai de comunicació català, o fan de Catalunya, amb el famós AVE-TGV un munt d’estacions de rodalies de Madrid.

Els exabruptes seus són cosa anecdòtica o argument de pes, depèn de com els convingui. Vegis per exemple les inadmissibles declaracions del Joan Ferran sobre la crosta nacionalista de la cadena catalana de radiotelivisió i la seva proposta de censura i caça de bruixes al més pur estil mcartià, stalinista o franquista. La defensa que n’han fet el mateix Montilla com a secretari general del psc-PsoE o la seva companya de grup parlamentari Carme Figueres. No vull ni pensar què haguessin dit tota mena de progres si algú s’hagués qüestionat la crosta espanyola de tots els mitjans de comunicació, TV3 inclosa, i hagués proposat de condemnar a l’ostracisme alguns professionals. Les reaccions en favor de la llibertat d’expressió, la tolerància, la diversitat i altres banderes multicolors amb fons rojigualdo no s’haurien fet esperar. Recordem, per exemple, el cas de la famosa (?) escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi, exiliada a Catalunya des de l’any 1972, però que, pobreta, no ha pogut aprendre el català i, per això la van treure de Catalunya Ràdio, els de la crosta nacionalista que diu el Joan Ferran. Ben aviat van demanar perdó, i el mateix director de Catalunya Ràdio, l’Oleguer Sarsanedas va demanar-li a aquella gran escriptora que es reincorporés a l’emissora. Sí senyor, amb documents de suport a la llibertat d’expressió d’aquesta senyora en la llengua que li sembli a la ràdio pública catalana, encapçalats per gent com l’Enric Majó o Ignasi Riera, al costat dels “ciutadans” Boadella o Tubau.

Però tornant a allò que ens ocupa. Els espanyolistes poden exercir la censura sense complexos, en el cas del govern valencià del PP, o bé suggerir-la, en el cas del Joan Ferran i no passa res, ni demanen perdó cal que se’n retractin. És el que toca, el normal, de fet, exigeixen el compliment de legalitats i drets perquè volen. Els catalanets hem d’empassar-nos-ho, fins i tot hi hem de fer el riassot, o queixar-nos.en una estoneta i en petit comitè, no fos cosa que ens sentís un progre i ens tractés d’etnicistes. I que el mateix president del nostre govern, amb suports independentistes inclosos, avali les tesis de Joan Ferran en nom de la independència dels mitjans no és cap problema.

Quan acomiadin els professionals de la CCRTV acusats de nacionalistes catalans, de desafecció a Espanya, o, parafrasejant els mccartians, d’activitats antiespanyoles, què farem? Aplaudirem? Callarem? O, potser, en clara línia del seny i la pluralitat que ens caracteritza, demanarem perdó?

Potser comença a ser hora de dir les coses pel seu nom i engegar-los a dida; als nacionals nonacionalistes espanyols de tota classe, del partit que siguin, als neofalangistes vestits d’universalistes espanyols i al cap que els aguanta. Ja siguin del PP, ja siguin del psc-PsoE, convé recordar-los que a la seva Espanya ja fa temps que s’hi pon el sol, i que potser convé que hi surti una mica més tard, si més no pel temps que triga a anar des dels Països Catalans als seus límits reals, i que els seus AVEs i altres joguines se’ls poden confitar, perquè ens convé un TGV que vagi ràpid a Europa i al món, encara que, per anar a Madrid hi estiguem deu hores. No tenim perquè suportar ni un minut més les seves impertinències i incompetències, ja en tenim prou amb les nostres, que no són poques, però són nostres. Que l’estafa de l’Espanya plural, el mestissatge i altres collonades progres ho prediquin a la Puerta del Sol de Madrid, a la Plaza Mayor de Salamanca o a qualsevol avenida del Generalísimo que tinguin en qualsevol dels seus pobles o ciutats, si pot ser, al costat d’algun dels monumentos a los caidos por Dios y por España, amb gallina inclosa, que encara tenen. Potser així ens començaran a respectar, que no a apreciar, cosa que sembla que és impossible.

Pere Ribera i Pinós

Cardedeu, 13 desembre de 2007.

Tweet

[@more@]

El Xirinacs valent i ferm dels anys setanta va ser un referent indiscutible per als que ara passem de la quarantena. En aquella dècada de canvis promesos que van quedar a mitges, de pactes de silenci i de vergonyes inconfessables de bona part de la classe política, en Xirinacs dins de la presó Model o fora, plantat fent vaga de fam per les llibertats dels presoners polítics i del país, amb la seva actitud rebel i de denúncia de la dictadura i el seu sistema de valors patètic i injustificable, va saber ser un mestre coherent i respectat per tothom. La seva honestedat incontestable li van valer l’elecció de senador a les primeres eleccions democràtiques de 1977. I la seva activitat política a la cambra, amb intervencions i accions que massa gent s’encarregava de presentar com a estirabots estrambòtics, ben aviat el feren peculiar. Aquesta peculiaritat, per a molts que es vanten de “realistes”, va ser explotada i ridiculitzada fins a l’extrem, i com el nen idiota a qui demanen què és allò, assenyalant la lluna i respon el dit, tots ens ho vam empassar i vam donar per bones, en diferents graus les tesis “realistes”, que, de tan “realistes” com eren, ens han portat a aquest estat actual de coses, en que no som el que voldríem ser perquè ara no toca, però no renunciem a ser el que volem ser, encara que no cal que ho diguem ni fem res per ser-ho.

Si ve se li podia retreure una certa dosi de personalisme, també és just reconèixer que podia presumir de coherència, de fermesa en les conviccions i d’una irrenunciable obstinació, necessària per als que volen ser alguna cosa més que simples comparses provincianes. Des de la seva tossuderia no va trair mai cap dels seus principis, ni quan era un personatge públic i respectat, ni quan treballava des de l’anonimat i l’oblit immerescut, ni quan el 2005, encara, el tornaven a enviar a la presó per un delicte d’opinió, cosa força peculiar en una democràcia com cal.

En Xirinacs se suma, a partir d’ara, a aquella llista de referents de país oblidats amb el pas del temps, com en Manuel de Pedrolo, en Joan Fuster, Joan Ballester, Gonçal Castelló o mossèn Josep Armengou, tots ells incòmodes per a una classe política i uns mitjans de comunicació massa ocupats a perseverar en el manteniment de la seva cadira i la seva menjadora. Hem substituït aquestes persones i el seu estil de treball coherent i imprescindible per mantenir viu el país, per uns altres personatges, potser també necessaris, com són els tecnòcrates dels partits i dels mitjans creadors d’opinió, no sempre catalana ni fruit d’un procés de reflexió lògic, sinó moltes vegades pendents d’altres indicadors, més relacionats amb la immediatesa d’uns resultats electorals o d’un no trepitjar l’ull de poll de qui ens alimenta. Ens permetem elevar a la màxima institució del país un home que no creu en el país ni en el govern que presideix, que fins ara ha demostrat tenir més consciència de governador civil que de president de Catalunya. Els mitjans de comunicació nacionals catalans estan cada dia més descatalanitzats, llevat de molt honorables excepcions, que hi ha de tot. En nom d’una interculturalitat i mestissatge que només ens porten a l’espanyolització, perquè és el que sembla que algú ha decidit que toca.

Tot plegat ens porta a recular nacionalment, a fer que l’exemple de la mata de jonc que usava Ramon Muntaner amb orgull al segle XIV ja sigui una temeritat de reivindicar. Cada dia queda menys d’aquella nació catalana orgullosa de les seves llibertats davant la Castella feudal i autoritària. Cada vegada ens assemblem més a aquells ninots dels ventrílocs que diem el que ens diuen que hem de dir i amb la llengua que ens diuen que ho hem de dir, però que no tenen ànima ni, encara menys, identitat o personalitat, si no és que la tenen per ser ridiculitzada.

En aquest país resignat a l’esclavatge, incapaç de recuperar la dignitat, en què es coneix més personatges patètics i grollers com la Pantoja que un tal Joan Fuster o un tal Lluís Maria Xirinacs, i això no és motiu de vergonya, costa cada vegada més de creure-hi. En Xirinacs no ho podia suportar, i ens ho recorda quan diu que “una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau…” Ben aviat han sortit tots els polítics professionals a fer el ploricó per valorar-ne la pèrdua, com a lluitador per la llibertat i antifranquista, alguns, fins i tot, com a patriota i independentista. Fins i tot els del psc-PsoE, que fa dos anys, quan ja manaven, permetien que se’l tornés a empresonar per delicte d’opinió, en lamentaven la pèrdua. Demà, la majoria d’ells, per sort sempre hi ha alguna excepció, tornaran a fer com si res i, des dels seus despatxos, tornaran a aplicar aquella política “realista” i suïcida que ens aboca a l’extinció com a país i que, dia a dia, ens allunya una mica més cada vegada dels polítics catalans, no del país.

Mentrestant, els ciutadans que encara ho volem ser del nostre país, dels Països Catalans, haurem de seguir, com deia Vicent Andrés Estellés a Les propietats de la pena, “aniràs sempre entre la pols et seguirà una polseguera…”, com qui passa un desert, esperant que s’acabi o arribi un oasi. Però en Xirinacs ja és lliure, ja pot reposar el cos cansat de tants combats amb la paraula, amb l’exemple i amb la presència, mai amb l’ús de la violència. Tant de bo tornés a esdevenir un referent per al jovent actual, però mentre calgui recórrer a Gandhi, amb tot el respecte que em mereix la seva persona, per explicar en Xirinacs, vol dir que alguna cosa molt grossa grinyola en aquest país.

Pere Ribera i Pinós

Tweet