paraula de Lo Pere, bloc de Pere Ribera i Pinós

Aquest 27 d'abril havia de ser un mal dia, tocava tancar el repetidor de la Carrasqueta, que permet rebre TV3 a les comarques del sud del País Valencià. Així ho feien pensar totes les previsions que se sentien arribar a primera hora, a les onze tocava tallar. Només feia dos dies de la commemoració dels ja 300 anys de la batalla d’Almansa, que va ser la porta d’entrada de bona part dels mals que a hores d’ara encara patim com a poble als Països Catalans. No de bades diu la dita que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança. [@more@]

Però a les onze del matí, els funcionaris de la Generalitat Valenciana, acompanyats per la policia espanyola i la guàrdia civil s’han quedat amb un pam de nas, i no han pogut accedir al recinte del repetidor. S’hi han trobat centenars de valencians que els barraven el pas de manera decidida. Ni la pluja, ni el desplegament policial no els han aturat. El repetidor s’ha salvat i encara es pot veure TV3 al sud de la nació. No hi han faltat el president d’Acció Cultural del País Valencià, l’Eliseu Climent, l’advocadessa d’Acció Cultural, Mercè Teodoro, ni el diputat valencià d’ERC, Agustí Cerdà. Entre tots se n’han sortit, malgrat les ordres judicials.

Mentrestant, els principals responsables del desgavell, l’exministre espanyol d’Indústria, José Montilla, l’actual ministre espanyol també d’Indústria, Joan Clos, i el president de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, callaven. Sembla ser que allò que diu el jutge quan mana tancar els repetidors ja els va bé a tots, no només al Camps. L’única autoritat que manté una postura digna en tot aquest afer és el conseller de cultura, en Joan Manuel Tresserras, que sembla decidit que aquest afer de valencians, sigui u afer de país a resoldre per tots.

En accions com aquesta prenen forma incontestable els Països Catalans i, com sempre, la prenen des de fora del Principat. No he conegut cap persona que es qualifiqui de catalanista o independentista a les Balears, la Franja de Ponent, Catalunya Nord o al País Valencià, i per raons familiars o d’amistat hi conec molta gent, que dubti dels límits de la nostra nació, i te la fan present amb les seves actituds i paraules, no com a cap realitat metafísica. Mentrestant, al Principat, dissortadament, massa sovint es pren com una cosa metafísica, un tema de valencians o illencs, dels del nord o de la Franja ja ni se’n recorden, els tracten directament d’aragonesos o francesos respectivament. Amb això no fem més que reforçar, des de dins unes fronteres interiors que ja pesen massa. No cal dir que des de fora de l’independentisme és un tema que fa nosa, només l’usen circumstancialment els convergents de cara a les eleccions europees, quan corren a fer llistes amb el Bloc del País Valencià o el PSM, o els socialistes per negar-lo o ridiculitzar-lo com el Joan Ferran en l’article ¿Cuestión de estilo o estilete?, publicat al diari El País, el 14 d’octubre de 2004, en què criticava l’ús que encara es feia del terme Països Catalans o País Valencià a TV3 o Catalunya Ràdio, perquè els considerava termes neocolonialistes que ferien susceptibilitats fora de Catalunya.

Crec que aquests temes valencians, balears, de la Franja o rossellonesos no són altra cosa que temes catalans. Que en tots ens hi va la continuïtat d’un projecte de nació catalana viable i possible. Cap país del món, com no es cansa de repetir en Vicent Partal, no renuncia a la seva integritat ni a la seva llibertat plena, perquè és una actitud suïcida. No crec que puguem pretendre ser diferents de les altres nacions.

En aquest sentit, crec que la continuïtat de la recepció de TV3 al País Valencià, a les Balears o a qualsevol racó dels Països Catalans és una qüestió catalana, i més si els entrebancs arriben des de l’anticatalanisme o l’espanyolisme de qualsevol casta o pelatge.

Tweet

El reportatge de Telemadrid no és cap tesi nova, al cap i a la fi és la vella cantarella dels manifiestos dels 2300, de l’any 1981, de totes les proclames progres del Foro Babel, els CADECA i altres bestiaris nacional nonacionalistes espanyols. Al cap i a la fi, ara tenen dues organitzacions i mitja al Parlament de Catalunya: el PP, els Ciutadans i un bon grapat de diputats del psc-PsoE, entre els quals s’hi pot comptar el Miquel Iceta, signant del Foro Babel. Al cap i a la fi no es tracta de res més que d’una càrrega més d’aquest espanyolisme irredempt que, amb diferents cares i intensitats, només té un objectiu clar: acabar fent possible i irreversible la substitució lingüística del català per l’espanyol al nostre país.

[@more@]

Quan vaig tenir notícia del reportatge, i vaig veure el rebombori que movia, vaig pensar que era una llàstima que es tractés d’una exageració, perquè seria el símptoma que, almenys es feia una política lingüística activa al nostre país. Pensament que, pel que es veu, compartim força persones, ja que el comentari va ser compartit per força més gent en xerrades de cafè, especialment quan algú gosava fer el comentari. Si fos així, seria l’hora de felicitar el Miquel Pueyo i la gent de la Secretaria de Política Lingüística del nostre govern del Principat.

Però dissortadament, documents com el de l’Institut d’Estudis Catalans sobre l’ús social del català, de novembre de 2004, o bé articles com el de Joan Solà a l’Avui el dia 28 de desembre de 2006, titulat Plantem cara, o el de Salvador Cardús, S’ha acabat el bròquil, del mateix diari, del 29 de desembre de 2006, ens diuen que encara estem lluny de poder felicitar-nos per la feina que fan gent d’ERC a la Secretaria General de Política Lingüística des de finals del 2003. En són símptomes ben clars el cas de la metgessa Anna Vegués del Prat de Llobregat, acomiadada de la feina per atendre el públic en català, sembla ser que ja està readmesa a hores d’ara, o la llengua dels tribunals o de bona part dels usos socials, o de bona part de l’activitat educativa, en qualsevol nivell, i un llarg etcètera que em permetria omplir fulls i fulls.

El mal, com apuntava Vicent Partal al mail obert de Vilaweb de l’11 d’abril d’enguany, en què apuntava que potser ja va essent hora que es comenci a perfilar una política lingüística clara i decidida. Si bé els autors del manifest de Els Marges, ja posaven el crit al cel fa dècades, i apuntaven la necessitat d’una política nacional i lingüística ferma si volíem subsistir com a poble, o els treballs de Prats, Rosich i Rafanell sobre El futur de la llengua catalana, tractats d’apocalíptics pels panxacontents de sempre, han estat ignorats i desestimats per dècades de governs catalanistes, i per més de tres anys d’ERC en el govern i amb responsabilitats directes sobre política lingüística. Tot plegat es tracta d’un balanç força frustrant, sense més iniciatives noves que puguin fer pensar en un futur de normalitat per al català als Països Catalans.

Costa poc trobar a faltar un discurs polític clar en aquest sentit, i quan es fa te la jugues que et tractin d’apocalíptic o, fins i tot, de fantasma, com el treball de Miquel Pueyo El fantasma de la mort del català, que sembla com si haguéssim d’acceptar la situació actual de subordinació lingüística del català als Països Catalans, com bé comenta en Joan Solà als dos articles titulats Carta oberta a Miquel Pueyo, dels dies 15 i 22 de març de 2007. Lluny queda aquella reivindicació de català llengua oficial, que permetria pensar en un futur normal per a la nostra llengua, en el sentit que ens hi permetria viure sense restriccions. Potser caldria dir que o bé renunciem a cap objectiu de normalitat per a la nostra llengua, amb la qual cosa hem d’assumir el futur de llengua estrictament familiar i progressivament decadent i eclipsada; o bé ens posem les piles i comencem a parlar de propostes d’oficialitat plena de la llengua catalana, amb la qual cosa les altres llengües presents als Països Catalans, que no són poques, ocuparien un espai al marge de la que fos normal d’usar en els diferents àmbits. Convé parlar d’un futur de normalitat o de substitució del català, i preparar-nos pel que suposa cada opció. No serveix de res creure en les bones intencions dels altres. Ja deia Joan Fuster que la política que no fem nosaltres, és feta contra nosaltres, i això també val per a la política lingüística.

Tweet

El trajecte que em porta de la il·lusió a l’ensopiment i la decepció té un punt de partida clar: la formació del nou govern a Catalunya. I molt em temo que aquest ensopiment i decepció són compartits per molts companys i companyes independentistes, militants o no d’ERC.

[@more@]Una tria difícil i arriscada

La davallada electoral incontestable del 2006, ja que amb molta menys participació que al 2003, passàvem de 23 diputats (més de 544.000 vots) a 21 (uns 414.000 vots), suposava un cop molt fort. Seguíem essent necessaris en qualsevol combinació que volgués accedir al Palau de la Plaça Sant Jaume, però havíem sortit fortament castigats. Alguna cosa havia passat que feia baixar la confiança de l’electorat cap a ERC en només tres anys.

Malgrat tot no s’inicia un procés de reflexió, crec que necessari (s’han perdut 130.000 vots!) i s’opta per enllestir en poc temps una opció que, pel cap baix, podem dir que és força arriscada: fem president de la Generalitat el candidat José Montilla, un representant dels sectors més espanyolistes del PSC, estretament vinculat al PSOE (n’és membre de l’executiva) i provinent d’un món tan poc afí al catalanisme com és el municipalisme metropolità, que compta amb personatges com Bustos a Sabadell, Corbacho a l’Hospitalet de Llobregat, Robles a Barberà del Vallès,… Una gent que, si s’ha caracteritzat per alguna cosa, és per la pràctica d’un caciquisme municipal i metropolità, sempre disposat a afavorir iniciatives desnacionalitzadores (Ferias de Abril, del Caballo…) o contrapoders enfrontats a la Generalitat (la Corporació Metropolitana). El seu discurs nacional, en molts casos, no té res a envejar als Foros Babels (del qual és un signant Miquel Iceta, entre altres prohoms socialistes) i als seus hereus de Ciudadanos, amb una al·lèrgia malaltissa cap a qualsevol iniciativa identitària, mentre fos catalana, és clar. Si el PSC havia fet aquesta opció i en negligia d’altres de nacionalment més interessants i coherents com la de Castells o Nadal, per només citar dos exemples, era cosa d’ells, eren ells que n’havien d’assumir el risc, un risc que, per altra banda es va traduir en una forta davallada electoral, també per al PSC ( de 42 a 37 escons).Les altres opcions possibles, fins i tot la de recuperar la proposta de govern amb CiU i PSC, o la de passar a l’oposició i que s’ho fessin els que ens havien portat l’estatutet van ser desestimades amb una velocitat insospitada, especialment si tenim en compte la reculada que havíem patit.

Comencen els dies d’absències i ensopiment

Amb el nou govern, ben aviat arriben les mostres d’un nou estil. No es tractarà d’unes muntanyes russes com l’anterior tripartit. Se’ns promet l’estabilitat i el poc soroll. I a fe de Déu que n’hi ha de poc soroll, sobretot dels consellers d’ERC, que desapareixen de l’escena política i adopten un paper d’obediència cega a l’amo. Un amo que, a la vegada és masover del PSOE, i que amb allò del patriotisme social està disposat a fer-nos beure a galet a tots plegats. Ben aviat sabem que això del patriotisme social vol dir que la llei és la llei, i que s’ha de complir on, com i quan diu l’amo, i sense esperar gaire. Tant li fa que vagi en contra del parer dels consellers del segon partit del govern. Hi ha d’haver les banderes que toca, s’ha d’aplicar el decret de desplegament de la LOE, amb una queixa pel mètode, s’ha d’acceptar les lleis que laminen l’estautet (de dependència o d’adopcions), s’ha d’esperar que els amos de debò es dignin a prendre decisions, encara que siguin en contra nostra sobre les estructures de comunicacions. Al cap i a la fi, sempre podran dir que es tracta de temes identitaris que no tenen cabuda en el nou món postnacionalista, postcatalanista, postidentitari del patriotisme social. L’amo ha dit que ja ho aplicarem de manera favorable, però encara no sabem de qui serà favorable, perquè l’altre amo, el de la finca grossa, se la jugarà pel latifundi amb els del PP, d’aquí un any, i encara ens en pot fer passar molts de bous per bèstia grossa, tants com li convingui.

Mentrestant, algun alcalde d’ERC, com el de Matadepera, se les haurà amb els jutjats per no complir la llei de banderes i símbols que tan bé compliran els nostres consellers, ja sigui als seus despatxos o, fins i tot, quan se’n van de viatge a l’Índia.

Haurem estat del govern que ha engegat a dida la immersió lingüística al nostre sistema educatiu i que haurà fet tant com els altres governs perquè el català avanci a l’ensenyament, és a dir res més que proclames buides d’accions en el millor dels casos. Haurem estat del govern que ha permès que es tanqués TV3 al País Valencià definitivament, al cap i a la fi hi emetia de manera il·legal, i potser s’ho mereixia, si no és que també permet que es tanqui a les Balears i Pitiüses, al cap i a la fi, els anticatalanistes ja han vist que, des del patriotisme social de l’amo, no se’ls dirà ni ase ni bèstia. També serem del govern, segurament, que veurà com el procés de deslocalització industrial cap a Espanya segueix a pas accelerat, ja que no té capacitat de posar ordre en el desgavell d’estructures de comunicació, començant pel Prat i acabant pels trens de rodalies, que faci aquest país interessant per a la instal·lació de grans empreses i que ens aboca a la terciarització, si no a la balearització. Farem, això sí, uns jocs per a les nacions sense estat, especialment si han renunciat a tenir-ne. No passarem d’una política lingüística autista i suïcida, ja ens amenacen amb un pactge nacional per al trilingüisme, i incapaç de fer res que no sigui reedicions de campanyes patètiques com la de la Norma en forma de Queta, sense impulsar el Consell Social de la Llengua, ni fer cas de l’Observatori de la Llengua, massa identitaris ells, i poc patriòtics socials. Anirem a Frankfurt a vendre productes culturals fets a Catalunya (no als Països Catalans) i en la llengua que sigui, dit això pel nostre quefe de l’Institut Ramon Llull, suposo que es referia en obres de Robert Graves (enterrat a Deià), d’escriptors francòfons de Catalunya Nord, a més a més dels valuosos autors espanyols per a la literatura catalana. També és el govern de les llistes negres de periodistes, una cosa lletja com poques des del punt de vista de la llibertat de premsa, en què personatges com el Bolaños, poden amenaçar periodistes de mitjans no afins a l’amo sense cap mirament, al cap i a la fi treballen per l’amo i han de fer mèrits, encara que sigui amb mètodes grollers de pinxo de barri.

Amb aquest balanç del nou govern de l’Entesa, m’aclapara un ensopiment que cada dia s’assembla més a la desil·lusió o al desencís. I, molt em temo que no sóc l’únic que ho creu, perquè xerrant amb uns i altres, persones militants o no, però majoritàriament independentistes, coincidim en el diagnòstic de la criatura, encara que usem diferents paraules.

Sempre podrem donar la culpa als altres

S’ha estès i generalitzat el costum de passar el mort als altres de les coses que no funcionen. Es qualifica de convergent tot allò que no va, i de filoconvergent qualsevol crítica a la gestió de govern dels nostres. Si fos convergent o filoelquefos, si no fos independentista i hagués confiat en ERC, no em sabria tant greu res del que passa. Sempre ho podria atribuir als d’ERC, a l’estil del DVD del Madí i altres, força barroer per cert, i cruel amb moltes persones. Però resulta que em sap greu, i especialment perquè veig la gent amb qui confio i m’aprecio, la gent que crec que m’havia representat bé fins fa poc, fent un paper que no toca. Han esdevingut transparents, muts i cecs en un govern que cada dia que passa veig més borrós. No acabo de veure que s’exerceixin els càrrecs que, d’altra banda són per ser exercits a favor d’un mateix, sinó que més aviat sembla com si es resignessin a ocupar-los per no se sap gaire bé per a què. Amb aquesta imatge, o s’espavilen a canviar aquesta sensació i a fer notar que hi ha gent d’esquerres i independentista al govern, o correm el risc de perdre, encara més, un patrimoni polític que no ha estat gratuït. No es tracta d’instal·lar-nos en cap Dragon Khan, ni res que se li assembli. Potser es tracta de fer-nos notar i de fer veure que això del patriotisme social és alguna cosa més que una plataforma d’obediència cega a una estructura de poder que no ens afavoreix tant com això. No ens podem permetre el luxe de deixar que la nostra gent es desmoralitzi i desmobilitzi, no hi ha cap presència en un govern que ho justifiqui. Potser cal començar a fer valdre aquest grup de diputats i consellers a favor d’un projecte netament nacional i netament progressista. Especialment si tenim en compte que a progressistes no ens poden ensenyar res aquests socis de govern que tenim, ja que amb setze anys de govern a Madrid, des del PSOE dels González i Guerra no van ser capaços de fer res més que la societat de la tupinada, encara que la volien vestir de societat del benestar i de solidaritat. Els del PSC i ICV-EUA, a Barcelona i àrea metropolitana han fet igual però a petita escala. El PSPV va perdre el País Valencià i va seguir la política desnacionalitzadora de la UCD, sense construir cap patriotisme social que valgués la pena defensar. El PSIB, encara que no com el PSPV, sempre ha desconfiat del nacionalisme a les Balears i Pitiüses i no ha tingut inconvenient a posar pals a les rodes del catalanisme quan li ha convingut. Ja no diguem res del PSF que ha ignorat cínicament qualsevol cosa que no sigui la França hexagonal. Si convé poden ser companys de viatges, però el més curt possibles, perquè ells, ja tenen la barraqueta identitària resolta, França i Espanya ja els van bé, i les seves baralletes amb la dreta local per fer veure que fan coses, els espanyols, o fer-les sense comptar per res amb els països, els francesos.

Tampoc els convergents no ens han d’ensenyar res, el model de peix al cove no té futur, especialment quan el cove està foradat i el peix el tenen els altres. A tot estirar ens pot deixar una mica de peix de roca i morralla que, encara que sigui gustós, té massa espines i atipa poc. En vint-i-tres anys van generar prou ensopiment. I, encara més, en una nit de gener van engegar a rodar la feina d’un Estatut que, encara que no fos una Constitució catalana, servia per recórrer un tram del camí cap a la sobirania plena. Ja s’ho faran, però no són un bon model, ni ningú per ensenyar gaire cosa.

L’esquerra catalana som i hem de ser nosaltres, com ho vam ser durant la república. Però perquè sigui així cal que se’ns noti, que no ens quedem muts, sords i cecs per les ordres d’un amo que no passa de masover.

Tweet

Des de la progritud nacional nonacionalista espanyola, tan universal ella, ens tenen acostumats a penjar la llufa d’essencialista a tot allò que pugui sonar a nacionalista català o, simplement, a allò tan innocent i pervers alhora, segons ells, que seria el catalanisme. Amb aquest penjoll no només hi ha una clara voluntat desqualificadora, cosa que podria ser, segons la perspectiva que uséssim, fins i tot acceptable com a honesta. Però no només és això, des dels seus pretesos universalisme i asèpsia intel·lectual, hi ha una voluntat clarament decidida a anorrear, ridiculitzar i folkloritzar tot allò que sembli diferent, que no passi pel seu sedàs estrictament espanyol, amb un clar exercici de xenofòbia dissimulada.

[@more@]

Els toros, les sevillanes dels calendaris de l’ajuntament de Barcelona (al mes d’abril), les referències desacomplexades a Espanya (des d’on sigui, fins i tot des dels telenotícies de TV3, “la nostra”), les terceres hores de castellà, la no necessitat d’immersió a les escoles o els manifestos dels Foros Babels (amb signatures tan significatives com la de Miquel Iceta o Victòria Camps, entre altres universals…, espanyols) i un llarg etcètera, no mereixen aquest qualificatiu d’essencialista, ni el d’identitari, ni el de localista. Potser tenen raó, perquè bàsicament es tracta d’un enaltiment del provincianisme espanyol de la pitjor espècie, el més trampós de tots, perquè es vol amagar rera una careta d’universalisme que obliga els altres, els no espanyols, a renunciar a allò que som. Almenys els carques, els espanyolistes essencialment purs, no fan trampa, ho diuen clarament, però aquests no, aquests ho han de vestir d’allò que no són, ni volen saber què vol dir.

Ho perverteixen tot, presentant com a solidaritat un espoli sense precedents, destinat a mantenir la cultura del subsidi perquè es mantinguin les oligarquies espanyoles amb fons públics de l’estat o de la Unió Europea (la duquessa d’Alba i el Mario Conde, per aquest ordre, són els primers perceptors de la PAC agrícola de l’estat), ja sigui la immensa maquinària de l’estat en qualsevol ordre, afavorint que Madrid esdevingui una oligopolis a base de deixar que altres ciutats i realitats nacionals dins de l’estat a’asfixiïn econòmicament amb unes infrastructures obsoletes i deficients (trens de rodalies amb trams d’una sola via, peatges omnipresents…). Tot plegat, cada vegada més recorda a la relació d’una metròpolis amb les seves colònies que a un estat modern.

Encara recordo l’espectacle grotesc de l’Alfonso Guerra prometent la societat del benestar als anys vuitanta, potser es referia a l’imuls que rebria des del despatx dels seus germans. Aquesta promesa es va convertir en la cultura dels vividors (Albertos, el mateix Mario Conde,…), com, uns anys després, la promesa de Zapatero sobre l’estatut de Catalunya s’ha convertir amb el ribot d’Alfonso Guerra. Si alguna cosa són aquests progressistes espanyols és uns estafadors intel·lectuals, perfectes pervertidors del llenguatge i, en conseqüència de la percepció de les coses. Actuen com a perfectes xenòfobs respecte a les realitats nacionals que els fan nosa, i fan bona, més bona que mai, aquella afirmació de Josep Pla quan deia que allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, o a l’inrevés.

Tweet